PLORAR DE RIURE

Què ens fa riure? Què ens fa plorar? Hauríem de plorar menys per tristesa i més perquè ens ve de gust, per treure emocions?

A l'adolescència, vaig aprendre que cada vegada que plorava era per una noia, per tant, per un bon motiu. A partir d'aquí, sense haver-ho pensat, em vaig "aficionar" (i vaig trobar-ho molt terapèutic) a posar-me davant d'un mirall i forçar-me el plor sense parar, fins a veure'm la cara desencaixada. I no havia de ser dolent el fet de posar-me a plorar, simplement era com una crida.

És per això que he volgut posar un interrogant a la idea que tenim que plorar és dolent i , en canvi, que riure sempre és positiu. Així va néixer PLORAR DE RIURE, amb la intenció de fer plorar per treure allò que tant ens costa deixar anar i per riure sanament, un cop el plor ha estat alliberat.

Vaig decidir enregistrar classes de risoteràpia perquè em va semblar una bona base perquè cadascú experimentés amb el plor i el riure, tal com ho feia jo a l'adolescència i que tant m'ha servit.

El que més em va sorprendre del rodatge de les classes de risoteràpia va ser com un grup de persones desconegudes, compartint somriures, poden arribar a comunicar-se tan bé entre elles com si es coneguessin de tota la vida. I, sobretot, el que em va interessar és que els risoterapeutes, tenen molt clar que per riure, s'ha d'alliberar el plor.

Marc Riera

És un article extret de la pàgina web oficial de granangular, programa de tv2 altament recomenable a per a tots aquells amb inquietuds d'educació social i millora de la societat.
Preciós.

núria*

EL BARÇA GLADIADORS- Motivació.

"El meu repte és que la idea que sento tan meva, la transmeti al vestuari"

"Perdonaré que juguin bé o malament, però no que no s'esforcin"

Aquestes són dues de les infinites frases ja mítiques que va dir Pep Guardiola durant la temporada passada, quan el barça és va anomenar tricampió.

Pep, no tan sols va portar el Barça a la victòria amb bones estratègies, intel·ligència i tàctiques, sinó que en tot moment, els va motivar.

Com podem definir mmotivació?

La motivació és la causa que explica una determinada conducta, sobretot el motiu pel qual una persona es comporta d'una manera o l'interès que la porta a intentar aconseguir algun objectiu.[1] La motivació neix de les experiències anteriors, de la creença o expectativa sobre un fet futur i de les emocions associades a una tasca. Com que és un procés intern, no és directament observable, sinó que s'ha de jutjar per les accions o expressions del subjecte. Algunes de les motivacions més profundes es relacionen amb l'inconscient.

La motivació és una de les àrees d'estudi de la psicologia. Les seves aplicacions se centren en les esferes productives de al vida, l'educació i el treball, on l'individu ha de rendir i ha d'estar motivat per fer-ho. L'interès millora l'atenció, augmenta l'esforç i la productivitat, esmena errors més ràpidament i permet dedicar més temps a una tasca sense fatiga.



http://www.youtube.com/watch?v=22Yebk50PpU

Aquest vídeo el va encarregar en Pep Guardiola per motivar als seus jugadors minuts abans de la gran final de la Champions League, que va aconseguir el Barça en un grandíssim partit. Un gran encert el comparar el Barcelona amb la pel·lícula Gladiator amb la seva conquesta de Roma.

He intentat fer un post entretingut i relacionat amb alguna cosa que sé que us pot cridar l'atenció, per tal de motivar-vos a llegir-lo!!=)

Fins la propera!

COM ET DEFINEIXES? -Identitat-

La identitat segons l'antropologia social és la reconeixença del que hom és, per ell mateix o pels altres. La identitat és el conjunt de trets propis d'un individu o d'una col·lectivitat que els caracteritzen enfront dels altres; la consciència que una persona té de ser ella mateixa i distinta a les altres.
En la construcció de la identitat sempre està en joc la resposta que cadascun es dóna a les preguntes:
"Qui sóc jo? Sóc el que sóc." Identitat subjectiva: Una persona és la consciència que té de si mateix.
Qui vull ser jo? Sóc el qual seré. Identitat operativa: el motor que ens engega, que ens fa accionar.
Qui he de ser jo? Sóc el qual he de ser. Identitat preceptiva: respon al model, al mandat, al deure
Saber qui sóc jo és una necessitat vital ordenada també a la necessitat vital d'orientar la meva vida I donar-me un sentit.
Defenso la famosa frase de l'autor Ortega y Gasset que deia així; jo sóc jo i les meves circumstàncies.
Qui seria jo si en lloc d'haver nascut a Palamós, hagués nascut a Cuba el 1956?
Seguiria sent jo?
Què en penseu?
Com et defineixes a tu mateix? Com defineixes el teu jo inalterable al pas dels anys?

Fins la propera!

L'ORGASME FEMENÍ

Durant segles ha estat amagat. A moltes parts del món continua essent tabú ( tant, de fet, que li neguen l'existència a cop de navalla). L'orgasme femení, però, en totes les seves multiformes dimensions, es descara i es reivindica al trime del nou mil·lenni: l'alliberament de les dones també immplica conèixer i reconèixer la magnitud dels seus palers sexuals.
Hi ha tants orgasmes com dones que el visquin.




L'organització Mundial de la Salut estableix que " el plaer sexual, inclós l'autoerotisme, és font de benestar físic, psicològic, intel·lectual i espiritual".William MATERS i Virginia JOHNSON, parella d'estudiosos que als anys 60 i 70 del segle passat, van revolucionar amb les seves investigacions el camp de la sexologia. Defensaven un procés lineal: excitació, altiplà, orgasme i resolució.

En canvvi, Rosemay BASSON i el seu equip d'investigació, defensaven un model circular i que inclou la importància de la intimitat emocional, els factors psico-socials, l'estímul sexual i la satisfacció per la relació.

Les paraules tendres, paraules carinyoses, afectives, d'estimació i sobretot, les que mostren que desitges a l'altre, provoca a la parella reaccions fins i tot físiques. El paler augmenta amb el poder paraules ben escollides, en el moment oportú.


Informació extreta de l'article L'explosió del paler femení. De Núria Cadenes, a la revista catalana El Temps.

Fins la propera!

EL MESSENGER

Antigament, la manera de comunicar-se era a través de cartes o de missatgers. Després de moltes generacions posteriors, el mitjà de comunicació ha variat molt i actualment els més destacats són el telefon, el mòbil i Internet.
Des de fa uns anys, s'ha posat molt de moda tenir una conta Messenger.
És un xat d'Internet que pots comunicar-te amb tots aquells contactes dels quals en coneguis l'adreça electrònica.

Aquest post, sembla tractar un tema totalment a part de la psicologia, però jo vull remarcar la següent situació.
La rapidesa i immediata utilitat d'aquesta eina l'ha fet famosa i popular, però no tot són avantatges a l'hora de comunicar-te amb algú a través d'una pantalla d'ordinador.
Quan escrivim, no podem expressar un to concret, ni comunicar-nos amb la mirada, ni amb la postura, ni amb els gestos. Tot allò que hem après de l'escolta activa amb l'Anna Pujolras, no ho trobem quan portem a terme una conversa pel messenger.
Sovint, degut a la falta d'entonació o d'expressió de tot allò que escrivim, l'interlocutor mal interpreta el que volem dir i en treu conclusions diferents.
Un altre fet important a destacar és que, segons la meva opinió, la gent s'ha malacostumat a expressar els seus problemes pel messenger. Tots aquells que abans eren tímids o molt vergonyosos i no s'atrevien a dir les coses en persona, utilitzen el messenger com el seu principal mitjà de comunicació i això els fa encara més covards a l'hora d'enfrontar-se amb la realitat.
Finalment, escrivint podem amgar molt més les emocions. Podem posar una icona d'una cara que riu mentre que en realitat ens estan rodolant les llàgrimes galtes avall.


Penso que el messenger és útil però que sovint, en fem un mal ús i per molts progressos que es fagin amb cams, o video-trucades, mai res podrà substituir el caliu d'una conversa cara a cara.

Fins la propera!

EL PETIT PRINCEP

A les persones grans els agraden les xifres. Quan els parleu d'un amic nou, no us en demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: "¿Com és la seva veu? ¿ Quins jocs prefereix? ¿Fa col·lecció de papallones?" us pregunten: "quants anys té? Quants germans són? quant pesa? quant guanya el seu pare?" aleshores sí que es pensen que el coneixen. Si dieu a les persones grans: He vist una casa molt bonica de rajols roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat..." no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir: "he vist una casa de cent mil francs." Aleshores exclamen: "que bonic!"

pg. 19-20 del llibre del petit princep d'ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY.

A l'inici del llibre i per introduir-nos a la trama de la història, ens situa primerament a contemplar les diferències entre els nens i els adults a l'hora d'escoltar una història o sobretot, a l'hora de somiar i imaginar.
Aquest llibre enfocat per nens a primer cop d'ull, vol ser una reflexió per totes les edats i té dins seu un munt de sutileses amagades per tal de fer-nos pensar als ja considerats, no nens.
Confeso, que tot i sé ja una mica gran, segueixo buscant a les estrelles el petit princep,per poder complir l'últim desitg de l'autor que va ser retrobar-se amb ell.
Que per molts anys, tots aquells que us passa el mateix, seguiu buscant-lo mirant el cel i no perdeu mai aquesta innocència.

GRAN LLIBRE.
Fins la propera!