miércoles, 30 de diciembre de 2009

LOS CHICOS DEL CORO



Heu vist aquesta fantàstica pel·lícula?
És curiós com el comportament dels nens rebels, canvia de mica en mica des de l'aparició del cor a l'escola proposat pel conserge.
El lema de l'escola imposat pel director és el següent: acció, reacció.
Significa que cada vegada que un nen fa una entremaliadura o es salta alguna norma, la resposta del professor a de ser un càstig.

El més magnífic d'aquesta pel·lícula, és veure com el conserge aconsegueix que el nen més rebel trobi el seu lloc dins el grup, tot donant-li l'honor de ser el millor cantant de la coral.

Cantar amansa les feres. En aquest cas, per mi, la fera més fera de totes, és el director.

Gran trama.

Fins la propera!

martes, 29 de diciembre de 2009

FOTOGRAFIES ANTI-ESTRÉS



Les fotografies de les persones que ens estimem, són eficaces per tractar l'estrés.

Un estudi de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Granada estudia des de fa anys la possibilitat d'utilitzar la projecció de fotografies de persones estimades com inhibidor dels símptomes negatius desencadenats per anomalies com l'ansietat i l'estrés.

Els estudis es dirigexen en tres fronts: control de l'ansietat patológica ( fobias, ansietat atacs de pànic), de l'estrés social i de l'estrés cognitiu. Aquestes aplicacions parteixen d'estudis previs en els que es demostra la forta capacitat de les fotografies per generar emocions positives.

Encara que el resultat no és definitiu, Jaime Vila, coordinador del treball, remarca que els rostres dels familiars estimats tendeixen a produir canvis fisiológics positius que difícilment s'aconsegueixen amb un altre tipus d'estimuls. Així apunta que axiò podria explicar perquè a les persones ens agrada tenir a casa i especialment en els llocs de treball fotografies de persones estimades. Per realitzar el treball a sotmés a els jojves a visualitzar diferents fotos: rostres desconeguts, famosos, bebés i familiars.

Els científics van analitzar els registres cardiacs, la sudurització i la capacitat cerebral, així com la reacció del múscul cigomàtic. “Els resultats van ser espectaculars; mai abans haviem registrat un patró de canvis fisiològics tan contundents i amb una reacció tan positiva com el produit per les imatges de les persones estimades”.

Article extret i traduit de:Diario Medico.com.

miércoles, 23 de diciembre de 2009

AMORES ALTAMENTE PELIGROSOS




Degut a que tinc el llibre en castellà i no conec la traducció catalana d'algunes paraules, ho faré en castellà.
És un post que té a intenció d'informar-vos que hi ha diferents estils afectius dels quals seria millor no enamorar-nos.
Posaré el nom de cada estil, que correspon cada un a un capítol del llibre, i les frases que l'autor posa per acompanyar-les.

1. ESTILO HISTRIÓNICO/TEATRAL - el amor hostigante.
___La belleza es la llave de los corazones; la coqutería su ganzúa. André Masson
___La prodigalidad de los adornos perjudica el efecto. Honoré De Balzac

2. ESTILO PARANOICO/VIGILANTE - el amor desconfiado
___ ¿ Qué soledad es más solitaria que la desconfianza? Gerorge Eliot

3. ESTILO PASIVO/AGRESIVO - el amor subversivo
___En el amor se da la paradoja de que dos seres son uno y, no obstante, siguen siendo dos. Eric Fromm

4.ESTILO NARCISISTA/EGOCÉNTRICO - el amor egoísta
___Un egoísta es aquel que se empeña en hablarte de sí mismo cuando tú te estás muriendo de ganas de hablarle de ti. Jean Cocteau

5. ESTILO OBSESIVO/COMPULSIVO - el amor perfeccionista
___Si cierras la puerta a todos los errores dejarás fuera la verdad. Rabindranath Tagore
___Si los celos son señales de amor, es como la calentura en el hombre enfermo, que el tenerla es señal de tener vida, pero vida enferma y mal dispuesta. Miguel de Cervantes

6. ESTILO ANTISOCIAL/PENDENCIERO - el amor violento
___ ¿ Es usted un demonio? Soy hombre. Y por lo tanto tengo dentro de mí todos los demonios. Gilbert Keith Chesterton
___ Jamás es excusable ser malvado, pero hay cierto mérito en saber que uno lo es. Charles Baudelaire

7. ESTILO ESQUIZOIDE/ERMITAÑO - el amor desvinculado o indiferente
___El peor pecado contra el prójimo no consiste en odiarle, sino en mirarle con indiferencia. Ésta es la esencia de la humanidad. Bernard Shaw
___ La ternura es la pasión del reposo. Joseph Joubert

8. ESTILO LIMÍTROFE/INESTABLE - el amor caótico
___No hagas con el amor lo que un niño hace con su globo: cuando lo tiene juega y cuando lo pierde llora. San Agustín

AUTOR: Walter Riso, psicòleg especialitzat en taràpia cognitiva.

A totes aquelles persones que us interessi el llibre, us el puc deixar sense problemes.
Espero que ningú es trobi en una relació on alguns d'aquests estils sigui portat per un ( o pels dos) de la parella.

Fins la propera.

jueves, 17 de diciembre de 2009

AUTISME





Cuando nos referimos a espectro autista estamos hablando de un conjunto de trastornos en el que coexisten tres grupos de manifestaciones:
1.Trastorno de la relación social.
2.Trastorno de la comunicación, incluyendo comprensión del lenguaje y capacidad de expresión.
3.Falta de flexibilidad mental, que condiciona un espectro restringido de conductas y una limitación en las actividades que requieren cierto grado de imaginación.
Antes de los tres años, deben producirse retrasos o alteraciones en una de estas tres áreas: (1) Interacción social, (2) Empleo comunicativo del lenguaje. o (3) Juego simbólico.
Si bien en las primeras descripciones de autismo que hizo Kanner en 1943 , ya se hacia énfasis en estos tres aspectos; las ideas sobre el autismo han recorrido un largo y tortuoso camino hasta alcanzar los conceptos actuales. Otra brillante intuición de Kanner fue considerar que estos niños tenían algún defecto innato que era responsable de su conducta. Así mismo, también afirmó Kanner, que el autismo era un síndrome distinto de las otras enfermedades psiquiátricas de la época. Sin embargo, en tiempos de euforia psicoanalítica, hacia finales de la década de los 40, Kanner lanzó la idea de que el autismo era una forma de esquizofrenia y cuyo origen debía buscarse en la influencia de padres fríos, incapaces de proporcionar el afecto necesario. Estas teorías no estaban sustentadas por ningún trabajo de investigación. Tampoco se tomó en consideración la posibilidad alternativa de que la prevalencia de padres fríos podía representar un dato relacionado con la transmisión genética del trastorno. La idea de padres culpables, fue tomando fuerza durante los años 50 y 60. Se intentaba descifrar el enigma psicogenético que en cada situación había trastornado la mente hasta el punto de recluirla en un cosmos impenetrable. Se fue también extendiendo la denominación de autismo como psicosis infantil, sobre la base de la supuesta relación con la esquizofrenia.


Tota aquesta informació a sigut extreta de la següent pàgina web: http://neurologia.rediris.es/senp/docencia/autismo.html

A qui li interessi molt el tema, recomano la seva visita ja que allà és molt més extens la definició del problema i el diagnòstic que es fa a l'hora de valorar un nen autista.
És realment molt interessant.

Per acabar, recomano la pel·lícula Raiman, on precisament el protagonista que dóna el nom al film, és autista. És una pel·lícula plena de sentiments i emocions, que vol donar a conèixer la situació que viuen totes aquelles persones autistes.

Fins la propera

núria*

miércoles, 16 de diciembre de 2009

LA SOLUCIÓ ALS PROBLEMES




Sovint, quan se'ns presenta un problema, busquem solucions. Primer amb paciència, després amb més insistència, finalment, amb desesperació.
Quan no demanem ajuda, quan el problema es fa massa gros per nosaltres, o pensem que se'ns fa massa gros ( sovint, el sol fet de pensar-ho, pot fer que el problema pesi molt més del que pesa en realitat), pot acabar explotant a les nostres mans.
És per aquest motiu, per sentir-se més recolzats i descansats, que les persones confiem els nostres secrets als amics, els expliquem allò que ens preocupa o demanem consell a qui creiem que ens el pot donar.
Els psicòlegs, tenim aquesta funció. Salvaguardar les confidències de la gent, escoltar-los i recolzar-los en la mesura que ens sigui possible.

Casualment, jo psicòloga en potència, no tinc la costum d'explicar les meves preocupacions a ningú. Sempre m'ha agradat molt que la gent del meu voltant confii amb mi, i escoltar-los sempre m'ha omplert molt ( és un dels motius pels quals sóc estudiant de psicologia) però sempre he pensat que els meus problemes no interessen a ningú. Tot i tenir amics amb els que sé que puc confiar-hi el 100 per 100, sempre m'ha costat obrir-me en el que realment em preocupa.
Pràcticament, només ho explico a la meva millor amiga.
Amb el temps estic aprenent que no em fa cap bé guardar-me les preocupacions per mi sola, i que exterioritzar-ho, sempre ajuda molt. Ajuda a veure els problemes en perspectiva, des de punts de vista diferents.
Actualment, a part de ser estudiant de psicologia, estic aprenent a ser més oberta i a valorar més les meves preocupacions per tal de no tenir prejudicis a l'hora d'explicar-los a la resta de gent.

M'esforçaré al màxim.

Fins la propera.

núria*

domingo, 13 de diciembre de 2009

Malalties minoritàries. La marató de tv3 2009




Malalties minoritàries

Una malaltia minoritària és una malaltia greu, poc freqüent i que afecta un nombre reduït de persones. Són patologies bastant desconegudes, fins i tot per als metges. No és estrany, doncs, que els afectats se sentin perduts i sovint desesperats. A més d'un tractament, busquen una resposta.

Com que hi ha al voltant d'unes 7.000 malalties minoritàries, són moltes les persones que en tenen alguna. A Catalunya hi ha uns 400.000 afectats. Es tracta, doncs, d'una gran minoria.

Per què a mi?
Les malalties minoritàries poden afectar qualsevol persona, de qualsevol país del món. Tot i que tenen especial incidència entre els infants, amb símptomes que es manifesten en els primers dies de vida, també hi ha malalties que apareixen en l'edat adulta. Aquestes malalties provoquen un alt risc de mortalitat i de morbiditat, és a dir, una pèssima qualitat de vida.

Quin serà el meu dia a dia?
La qualitat de vida dels pacients de malalties minoritàries a vegades està compromesa per la falta o pèrdua d'autonomia. Sovint els malalts i les seves famílies se senten incompresos, sols i aïllats. A la desesperació inicial davant l'absència de diagnòstic, se suma després la falta de medicaments efectius i assequibles econòmicament i la falta de recursos per rebre l'assistència mèdica i social convenient. Els familiars s'han de convertir en cuidadors experts per ajudar uns malalts que, dia rere dia, estaran més incapacitats. Es calcula que en el 60% dels casos algú de la família haurà de deixar de treballar per poder atendre el malalt.

Informació extreta de la pàgina web de la marató de Tv3. http://www.tv3.cat/marato/malalties

Totes les malalties, necessiten, a part de tractaments i medicaments, suport psicològic ( ja sigui directament de psicòlegs o dels mateixos familiars i amics) per fer-te una idea de la realitat que vius. No és fàcil acceptar que et poden tallar una cama perquè tens càncer o que et caurà el cabell. Per molt que t'ho diguin, per molt que hi pensis, sempre necessitaràs una espatlla al costat per plorar quan ja no puguis més.
Ho quan patim una simple grip, necessitem una mà que ens cuidi, que ens ajudi a passar-ho millor.
Què passa amb totes aquelles malalties que tenen nom, però no sol·lucior? que no s'investiguen degut a que afecten a una minoria? què passa amb totes aquestes persones que les pateixen i són conscients d'aquesta situació?

Hi ha qui no pot riure perquè li falta un múscul a la cara que fa aquesta funció. Una acció tan fàcil com aquesta; riure. A de ser molt dur.
El cas que més m'ha impactat de la marató és el d'una nena de 5 anys, que li surten sempre ferides per tot el cos. Porta les cames envanades i les mans. Cada dia han de dedicar una mitjana de 3 hores a fer-li les cures.
Aquí fem falta. Aquí som realment útils. La psicologia té un paper clau en tot això, i és enfocar el problema de la millor manera que ens sigui possible, i fer-nos forts de caràcter i sobretot, en autoestima.
Tingui les ferides que tingui en el cos, jo valc molt la pena.
Això és el que hem de fer que surti de la boca d'una nena de 5 anys, que l'únic que veu és que es diferent que la resta, i que la gent, la mira malament.

Visca la marató de tv3.

Fins la propera.

miércoles, 9 de diciembre de 2009

El gall dindi inductivista





La història del gall dindi inductivista


En el primer matí a la granja avícola, aquest gall dindi va descobrir que l'hora del seu menjar eren les 9 del matí. Tot i això, com que era un bon inductivista, no va treure conclusions precipitades. Va esperar fins que va recollir una gran quantitat d'observacions del fet que menjava a les nou del matí i va fer aquestes observacions en una gran quanitat de circumstàncies: en dimecres i dijous, dies plujosos i dies assolellats. Cada dia afegia una nova proposició observacional a la seva llista. Finalment, la seva consciència inductivista es va sentir satisfeta i va fer una inferència inductiva per concloure; "sempre menjo a les 9 del matí". Però es va demostrar de manera indubtable que aquesta conclusió era falsa quan la vigília de Nadal, en lloc de donar-li menjar, li van tallar el coll.


Aquest text le tret del meu llibre de filosofia de primer de batxillerat. Era l'assignatura que més m'apassionava.
M'agrada saber que la Psicologia considera els seus pares la biologia i la filosofia.

La reflexió que hem d'extreure d'aquest text és que no hi ha res segur en aquesta vida. Res. El que ens envolta, el món, nosaltres mateixos...res de tot això pot ser demomstrat cientificament que existeix. Tal com diria Sòcrates, només sé que no sé res. Amb això volia dir que com més acceptem la nostra ignorancia i la nostra incapacitat humana a saber-ho TOT, més sabis serem ja que ens acostarem més a la vertadera realitat.
Jo penso, que cadascú construeix la seva realitat, i que depen de nosaltres pensar com Hume i dir que no tenim res per segur o creure en realitats paral·leles com els dos móns de la teoria de Plató.
Quina és la teva concepció de realitat? Construeix-la.

Fins la propera.

jueves, 3 de diciembre de 2009

XAROPCLOWN




Bones a tots;
avui us presento XaropClown.
Són una entitat formada per pallassos. La seva missió és anar a l'hospital Trueta i fer riure als nens malalts.
Què té a veure això amb la psicologia?
MOLT.
La teràpia que porten a terme aquests pallassos fa que l'estada dels infants a l'hospital sigui menys traumàtica i acceptin millor el dolor, sense necessitat de tranquilitzats ni substàncies químiques, amb un simple somriure.
Aquests pallassos preparen sempre la seva funció, segons el pascient amb el qual es troben, ja que un infant operat d'apendisitis, no pot riure a "carcajades".
Els neonats prematurs, els canten cançons, i fins i tot, en alguna ocasió que els infants ja dormen però hi han els familiars, els fan l'espactacle per tal d'animar-los i fer-lis l'estada més agradable.
Us animo a tots a solidaritzar-vos amb XaropClown, ja que els membres de l'entitat cobren, però un sou molt simbòlic. Ho fan pel bé dels nens.

El vídeo és un petit reportatge de 8 minuts, fet al "Doctor Farmacio", un dels pallassos de XaropClown.

Actualment, estic fent un curs de clown al galliner, i m'agradaria molt en un futur, poder fer com ells, i repartir somriures d'hospital.

Fins la propera.

martes, 1 de diciembre de 2009

I TU QUÈ DIBUIXES?




Article extret de la revista Psychologies, número 57.
"Las situaciones más propicias
  • Una reunión. A menudo nuestra postura es pasiva, la respuesta a la información que nos llega se desarrolla con garabatos. Con ellos mostramos si estamos o no de acuerdo.
  • La conversación. Sobre todo por teléfono los garabatos nos ayudan a estructurar los pensamientos. Se suelen dibujar formas geométricas, enmarcadas o subrayadas.
  • Lo nunca dicho. Cólera, deseo, enfado... Los garabatos son una buena forma de decir aquello que no te atreves a decirle a tu interlocutor.
  • En soledad. Los garabatos se convierten en una forma de diálogo interior, como si hablaras en voz alta."

El motiu pel qual he posat aquest article al meu blog, és que he trobat molt interessant la interpretació que fa dels nostres gargots, i sobretot, el context en el qual els situa.
I tu, quin tipus de gargot fas? Sóc conscient que no es pot llegir gaire bé el que posa a la imatge, així que si us interessa saber-ho, digueu-me quin dibuix feu, i us contestaré amb les característiques relacionades amb aquest.
Fins la propera.
núria*